Notícia
25/04/2019
Senyalen la importància de l'estimulació de la via sensorial en el tractament de la disfàgia post-ictus

Els investigadors proposen un abordatge terapèutic tant de la via motora, a la que van destinats els actuals tractaments, com de la sensorial, mitjançant estimulants químics o estimulació elèctrica perifèrica.

La disfàgia orofaríngia és una alteració de la deglució que afecta a més de la meitat dels pacients que han patit un ictus. Aquest trastorn s’associa a complicacions severes com la malnutrició, la deshidratació, les infeccions respiratòries i la pneumònia per aspiració, una de les principals causes de mort durant el primer any després de l’accident cerebrovascular.


Investigadors del CIBEREHD a l’Hospital de Mataró i a la Universitat Autònoma de Barcelona, liderats per Pere Clavé, acaben de publicar el primer estudi que avalua de forma global els mecanismes fisiopatològics, tant de caràcter biomecànic com neurofisiològic, que expliquen la disfàgia crònica en pacients post-ictus. Els resultats d’aquesta investigació posen de manifest la necessitat de l’abordatge terapèutic per la rehabilitació de la via motora, a la que van dirigits els tractaments actuals, i de la sensorial.


Característiques de la disfàgia post-ictus. Estudis previs del mateix grup havien descrit que, en aquests pacients, la disfàgia es caracteritza per un alentiment del tancament del vestíbul de la laringe i per una dèbil propulsió lingual del bol que causa la deglució insegura, amb aspiracions a la via aèria que condueixen a complicacions respiratòries majors (infeccions del tracte respiratori i pneumònia per aspiració) que empitjoren el pronòstic del pacient.


En aquest nou estudi, que acaba de publicar la revista científica Translational Stroke Research, els investigadors van fer un seguiment a 30 pacients que havien patit un ictus unilateral amb posterior disfàgia orofaríngia crònica. A aquests pacients, es va incloure tant l’avaluació de les vies aferents (sensitiva) i eferents (motora) de la deglució.


Els principals resultats descrits per aquests pacients van ser, por una banda, una alteració severa de la biomecànica de la deglució amb una elevada prevalença d’aspiracions. En segon lloc, la investigació descriu una alteració de la via sensorial faríngia amb un endarreriment en la conducció i integració dels impulsos aferents. I, com tercera característica, se senyala una reducció de l’excitabilitat cortical de la via eferent amb pèrdua de la dominància hemisfèrica del control motor de la deglució.


“L’avaluació exhaustiva de la neurofisiologia de la deglució va mostrar que les alteracions biomecàniques que es troben comunament en la disfàgia orofaríngia posterior a l’accident cerebrovascular no sols estan associades amb la pèrdua del domini motor de la musculatura de deglució, sinó que també la disfunció sensorial faríngia té un paper clau”, explica Pere Clavé, Director Acadèmic, Recerca i Innovació del Consorci Sanitari del Maresme i investigador principal de CIBEREHD.


Aquests resultats obren la porta a nous abordatges terapèutics que contemplen tractaments de rehabilitació per ambdues discapacitats, sensorial i motora, a pacients amb disfàgia crònica post-ictus. “És molt probable que el tractament de les alteracions de les vies neuronals tant aferents com eferents millori la funció de deglució amb comparació amb l’actual punt de vista terapèutic centrat només en la via motora o eferent”, explica l’investigador de CIBEREHD Omar Ortega, últim signant de l’estudi. “Els tractaments actius dirigits a restaurar la funció de deglució en aquests pacients han de dirigir-se a millorar aquests trastorns biomecànics i neurofisiològics crítics”, conclou el Dr. Clavé.


 Tornar enrere